L'obra de Jesús Moncada presenta elements lingüístics del català de la franja de ponent, del català parlat en territoris que administrativament pertanyen a la comunitat aragonesa. És el català occidental, concretament el seu subdialecte nord-occidental. Jesús Moncada ha nascut a Mequinensa (Baix Cinca, Saragossa), una població de la franja aragonesa, en la qual el català ha estat una llengua ben viva.
Quines
característiques presenta aquest dialecte?
Us
resultarà interessant, i us permetrà acostar-vos a l’autor, aquesta entrevista
escrita que li ha fet Anton Castro. Aquí teniu l’enllaç
I, finalment, voldria que coneguéssiu Jesús Moncada en
directe. Aquí us col·loco l'enllaç a una entrevista que li va fer Vicenç
Villatoro, que es diu Crònica lletres, l'any 1988. Espero que us agradi i que hi observeu
trets del seu parlar original, com a vilatà de Mequinensa, malgrat haver estat
molts anys vivint a Barcelona. En aquest web podreu veure altres vídeos
dedicats a aquest reconegut autor. Aquí deixo l'adreça
Com
que sovint em repetiu que aquest recull de contes té un vocabulari difícil,
voldria que observéssiu aquesta pàgina, per mostrar-vos que, de vegades, les
aparences enganyen. És cert que haurem de consultar alguna paraula al
diccionari, si volem conèixer bé el seu significat, però si observeu bé el
context crec que les podreu deduir gairebé totes. Fem-ne una prova:
Per
revisar alguna qüestió formal i els trets generals d'aquest recull de contes de
Jesús Moncada, sempre us serà útil llegir l'apartat que Hèctor Moret li dedica
en la "Estudi preliminar" de l'obra que heu llegit. Aquest és
l'enllaç
"EL CAFÈ DE LA GRANOTA" -
RESUMS
1. Un barril de sabó moll
Un bon dia a
la vila, en què els núvols anunciaven tempesta, un dels quatre llaüts de la
mina Teresa, el Llampec, va lligar amarres al molló del Pedret. El vaixell
transportava barrils de sabó moll i el seu patró, Pere Camps, un home molt
violent i de mal tracte, va manar a en Florenci, un peó que mai obria la boca,
que pugés un barril a la botiga de l'Adelaida. En Florenci va obeir sense dir
res i va començar a pujar el carreró que portava a la botiga, el més costerut
de la vila. Ningú no entenia com en Florenci feia aquesta feina sense
queixar-se quan, de sobte, va començar a ploure molt. Llavors es va començar a
queixar perquè el barril pesava molt i relliscava amb l'aigua. Va ser aleshores
que se sentí una mena de tro: el barril que conduïa en Florenci havia
baixat rodolant pel carreró i s'havia esclafat contra el Cafè de l'Alexandre;
amb l'aigua de la pluja es va aixecar una gran muntanya d'escuma. En Pere
Camps, que pujava pel carreró en el moment en què el barril va esmunyir-se de
les mans d'en Florenci, va haver d'amagar-se a la barberia de la Clenxa. Mai no
sabrem si aquest accident fou fortuït o volgut. El cert és que ningú no hi va
prendre mal. (Resum fet per Laura Iriarte)
2. La Plaga
de la Ribera
El narrador,
mitjançant una carta que envia al director de la presó de Lleida, es presenta.
Es diu Jeroni Salses i Santapiga i és agutzil del seu poble. Segons ell, fa
molt bé i correctament el seu càrrec i diu que també ha après a ser bon
pregoner.
En Jeroni
explica què ha passat amb la Casa de la Vila. Volien enderrocar-la i
construir-ne una de nova. Després de molt de temps, el dia en què es guardava
un minut de silenci per la mort de la sogra del secretari, es va decidir el
començament de les obres. Abans d’enderrocar l’edifici calia buidar-lo. Es van
fer lots amb els objectes de la casa per sortejar-los entre els regidors i els
funcionaris. Al Jeroni li va tocar el retrat del rei, l’arxiu del cadastre,
vuit capgrossos de la Festa Major i un presoner que hi havia a la garjola de Ca
la Vila, també anomenat la Plaga de la Ribera o Valerià.
Al presoner
l’havien enxampat quan el tractor que robava se li va quedar parat al mig de la
Plaça de l’Església, davant del Cafè de la Granota.
A la seva
dona, l’Elisenda, no li va agradar gens tot això al principi perquè la seva
casa va quedar plena d’objectes inútils i molestos, i perquè tampoc es refiaven
de la Plaga de la Ribera. No obstant, amb el pas de les setmanes van anar
agafant confiança amb el presoner, fins al punt en què ell fins i tot va
començar a ajudar a l’Elisenda amb les feines de casa. A sobre, feia una sopa
boníssima. Per una altra banda, ell estava frustrat perquè de petit somniava
amb ser un lladre famós, però la realitat es que era inútil i no se li dóna
gens bé robar. Per això, en Jeroni escriu al director, per demanar-li si en
Valerià pot anar a la presó per aprendre d’altres lladres. (Resum fet per Paula
Ramírez)
5. “Informe
provisional sobre la correguda de l'Elies”
La història
que s'explica en aquest conte tracta d’un home, l'Elies Santapau, que està
casat amb una dona que fa dos mesos que està malalta. Un dia calorós de juliol
l'Elies surt corrent per tot el poble per arribar al Cafè del Silveri, d'on
surten els autocars cap a Lleida. Mentre la seva correguda, la gent del poble,
tafanera, comença a fer comentaris sobre la seva riquesa i a especular sobre el
motiu d'aquella carrera.
A l'arribar
al Cafè del Silveri, l’Elies es troba l'autocar a punt de sortir i l'atura per
explicar-li al conductor de l'ordinari de Lleida que no porti les pastilles per
a la seva dona, que, segons ha dit el metge, està a punt de morir i ja no s'hi
pot fer res. (Resum fet per Lluís Navarro)
6. Futbol de
Ribera
A partir de
la fotografia de l’equip de futbol del poble, el vell Cristòfol explica al
narrador el partit memorable que va tenir lloc fa temps, quan l’equip local va
jugar contra el visitant, d’una vila dels Monegres.
El camp de
futbol del poble tenia una ubicació insòlita: un terreny a la punta de la vila
on confluïen els rius Ebre i Segre.
El partit va
començar i des de l’inici l’àrbitre es va posar de banda dels visitants, que
feien joc brut. El públic, compost pels habitants de la vila, va mostrar el seu
rebuig amb amenaces i insults, fins que va arribar al punt crític en
condensar-se en un silenci tens, en què només se sentia la intensa remor del
Segre. L’Oliveri Castells va deixar anar el crit absurd de “Mori la repoblació
forestal!”, que amb el temps s’havia convertit en el crit preceptor de la
politització dels partits, i aleshores algunes veus d’entre el públic van
cridar consignes en contra de la dictadura i el feixisme, emparats per la
massa.
En el moment
en què l’equip contrari va xutar un penal, el Segre es va inflar fins al punt
d’aturar les aigües de l’Ebre, que van inundar plàcidament la major part del
terreny de joc. Els jugadors de l’equip visitant, que eren de terres de secà,
es van espantar i es van amuntegar a la zona que havia quedat seca a causa del
desnivell, mentre que els de l’equip local remuntaven i guanyaven per sis a
dos, ja que es trobaven en el seu element amb el camp en aquelles condicions:
portaven el riu a la sang. (Resum fet per Clara Navarro)
7. “Senyora
Mort, carta de Miquel Garrigues”
En Miquel Garrigues
s’ha adonat que la mort li arriba a qualsevol persona de forma inesperada. Sap
que de la mateixa manera li pot arribar, però abans que això passi, demana al
seu amic Miquel Dalmau que l’ajudi a escriure una carta per a la Senyora Mort.
En aquesta carta
explica que ell havia estat barquer, un ofici que s’havia realitzat tota la
seva família, de generació en generació, i que ell havia estimat molt la seva
feina. Però el seu ofici va acabar quan es va construir un pont per travessar
el riu Ebre.
Encara que
somiava a recuperar la seva feina, mai va poder ser, i no va tenir més remei
que fer el dur ofici de miner.
Un dia va
anar a l’apotecari a comprar una medicina, i el senyor Honorat, que el va
atendre, va dir-li que volia ensenyar-li una cosa perquè li donés la seva
opinió. Així doncs el senyor Honorat li va ensenyar un quadre que ell mateix
havia pintat, on es veia representada l’escena de Caront, el cèlebre barquer de
l’inframón, que transportava les ànimes d’una banda a l’altra del riu, que
representava el pas a l’altra vida.
Mirant això,
en Miquel Garrigues va tenir la idea d’escriure una carta a la Senyora Mort on
li exposava la seva el seu desig en passar a l’altra vida: volia ser barquer en
el més enllà, quan li arribés l’hora, per tal que el barquer Caront, que ja es
veia gran, pogués descansar i ell recuperar el seu estimat ofici. (Resum fet
per Jaritza Martínez)
8. Preludi de
traspàs
El conte està
narrat pel nét de la protagonista. A la protagonista, és a dir, a la seva àvia,
li queda poc temps per anar-se’n a l’altre món.
Tot el seu
aspecte diu que ella té moltíssima por de la mort. Ningú no en sabia la causa
exacta, d’aquesta por, fins que la bona memòria de la tieta Ramona, que sempre
ho sabia tot i se’n recordava de tot, ens va referir com va començar tot. Feia
anys que l’avi, el marit de la protagonista, havia plantat una figuera al pati,
encara que l’àvia no estigués d’acord amb la seva decisió, ja que només hi veia
aspectes negatius: la figuera taparia el sol i no permetria estendre la roba,
les seves arrels farien malbé la casa, etc. L’àvia mai no ho va oblidar i
va guardar el seu ressentiment durant molts anys, fins al dia de la mort del
seu marit, en què ella la va tallar sense pensar-ho.
Aquesta era
la raó per la qual l’àvia tenia tanta por de la mort, Temia la trobada amb el
seu marit, l’avi, que l’estaria esperant demanar-li comptes. (Resum fet per
Anastasiya Kulyabina)
10. Un enigma
i set tricornis
Aquest relat
comença amb una ordre de centrar totes les forces de l’ordre a la vila perquè
vigilin i actuïn contra alguna cosa que no s’acaba d’esmentar. Tant és així,
que el cronista ens explica com la gent de la vila, alterada, para atenció a no
parlar de certs temes en públic i, fins i tot, amaga la cotorra del Cafè de la
Granota, perquè no digués res inoportú en presència de les forces de
l’ordre públic.
A mesura que
avança la crònica, es parla dels partits de futbol dels diumenges, en què els
vilatans es divideixen en esperançats i deprimits. Malgrat que en un principi
semblava que qui tindria raó serien els deprimits, uns quants cops de xiulet en
moments clau, i molt oportuns, feien que el resultat es decantés per donar la
victòria als locals i, per tant, fent que els esperançats guanyessin les
apostes.
Aquests tocs
de xiulet provenien d’un "àrbitre pirata" que imitava el so des de la
grada, com si fos el de qui xiulava el partit, i del qual ningú no coneixia la
seva identitat.
En aquest punt de la història tot comença a lligar, ja que el motiu pel qual hi havia tanta vigilància a la vila es devia a les queixes dels convidats, els forans, els qui havien perdut els partits.
Les
autoritats havien de descobrir qui era aquest àrbitre pirata, cosa que mai es
va arribar a saber, ja que la història acaba explicant-nos com aquesta persona
va anar a confessar-se perquè tenia gran pes de consciència i que mossèn
Silvestre el va calmar per tal que continués la seva tasca, almenys fins
després del proper partit en què l’equip local se la jugava a passar o no de
fase. No només això, sinó que va fer-li veure, enredant-lo amb la seva
oratòria, com sense la seva ajuda, el poble no tindria res millor a fer i es
prepararien revoltes que s’estendrien arreu del país.
Un cop
l’àrbitre pirata ja estava convençut de seguir arbitrant d’incògnit, només va
caldre que el cronista del relat clavés un cop al capità d’una de les forces
d’ordre, que era qui de més a prop el seguia i, així, evitar que enxampessin el
pirata.
Aquest relat
conclou amb les preguntes retòriques que es fa el mateix cronista i on deixa
entreveure que l'àrbitre pirata era, ni més ni menys, que el sergent comandant
del post de la vila, un dels tricornis. (Resum fet per Alba Gómez)
Especial comentaris d'alguns contes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada