ROSSELLÓ-PÒRCEL

Antologia poètica, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel

POEMES DE L’ANTOLOGIA

Nou poemes (1933):

1. “Poques paraules surten…”
2. “Sonet”
3. “Quan arribarà aquell moment…”
4. “Ombres, detureu el pas…”

Quadern de sonets (1934):

5. “Espatlla”
6. “Sonet fàcil a un amic de bella conversa
7. “Brollador”
8. “Inici de campana”
9. “Sonet marí”
10. “Leda”

Imitació del foc (1938):

11. “Cançó després de la pluja”
12. “Història del soldat”
13. “Noça”
14. “Dansa de la mort “
15. “Pont del vespre”
16. “Indecisa, rara, nova…”
17. “Oració per quan les donzelles tenen mal de cap”
18. “A una dama que es pentinava darrera una reixa en temps de Vicenç Garcia”
19. “L’estiu ple de sedes”
20. “Pluja brodada”
21. “Compliment a Mercedes”
22. “Sóller”
23. “Només un arbre, a la vorera, porta..”.
24. “Auca”
25. “A Mallorca durant la guerra civil”
26. “Escolto la secreta…”
27. “En la meva mort”

Altres poemes no recollits en volum:

28. “Medallons”

BIOGRAFIA

TEXTOS DE L’ANTOLOGIA

Antologia
http://www.iescanpuig.com/ewccp/lib/exe/fetch.php?media=mlopez:antologia_rosselllo-porcel.doc

GUIA LECTURA POEMES

Palau i Fabre, Josep, "Actualitat i perennitat de Rosselló-Pòrcel", Quaderns de l'Alquimista, Barcelona, Proa, 1997
De sobte, Imitació del foc, que era una obra diversa, esdevenia una afimació que m'ajudava a afermar-me en mi mateix. Durant aquells anys -em refereixo, no cal dir, als anys quaranta-, no vaig trobar, per a la meva vocació, cap estímul equiparable al que em va procurar el gran llibre de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Seré encara més explícit: jo cercava i trobava, en l'obra cabdal del nostre poeta llò que més tard havia de cercar i trobar, en un grau centuplicat i més alt, i en el camp de la plàstica, en l'obra de Picasso: la diversitat essencial.
Si els poemes que integren Imitació del foc els poseu per ordre cronològic, com ja ha estat fet, obteniu un llibre molt diferent [...] Un llibre de poemes solia ser ordenat atenint-se a la mètrica i als aspectes formals dels poemes (sonets, tankes, romanços) o bé obeint els gèneres literaris (sàtires, elegies, odes, cançons) o, encara, a causa de la temàtica (paisatge, amor, mort). [...] Donà al seu llibre una estructura que suposa un plantejament substancial i, per tant, metafísic, de l'element essencial del seu llibre, que és el foc.        Car el foc de Rosselló-Pòrcel, el d'Imitació del foc, no és el de la llar de foc, ni el de la foguera, ni tan sols el de l'incendi. És el foc substància, subjacent en els altres i que, per tant, en certa manera els possibilita.      Si el seu foc ho és tot, o si el poeta es considera comprès en l'element foc, aleshores cal que aquest abraci tots els aspectes de la creació: els més quotidians, els més recòndits i els més devastadors. He definit els tres apartats del seu llibre: Fira encesa, Rosa secreta, Arbre de flames.
En realitat, l'obra de Picasso posava en , enentredit, públicament, l'antic concepte de la identitat.        La crítica a aquest concepte ja havia estat formulada abans per un altre poeta, Rimbaud, que la condensà en la cèlebre fórmula: "Jo és un altre." La diferència fonamental entre la diversitat rimbaudiana (car Rimbaud es renova en cada poema) i la picassiana rau en el fet que la del primer és rectilínia, com si al seu davant existís una fita o una meta a la qual ell hagués d'arribar ineluctablement. [...] la diversitat picassiana difereix considerablement de la de Rimbaud. Picasso sembla partir d'un centre, d'una plataforma o d'un punt de referència interior al qual retorna constantment i que li permet de reprendre l'aventura en una altra direcció. Allà on el primer és rectilini, ell és radial. Diguem que la diversitat de Rosselló-Pòrcel s'assembla molt més a la de Picasso que a la de Rimbaud.
La personalitat humana havia estat sotmesa, secularment, a unes normes restrictives tan intenses que l'inhibien d'ella mateixa, que l'impedien de desplegar les seves possibilitats latents.     Les tres personalitats esmentades encarnen, per a nosaltres, l'alliberació dels antics lligams, la ruptura amb aquelles presons. L'alliberació no ha pogut fer.se sense una certa violència, proporcional al grau de pressió -de compressió- que la persona havia sofert. [...] He de dir que aquesta desintegració és per a mi l'anunci d'un home nou enterament alliberat dels antics tabús, i que aquest home és encara un home a venit, que veig prefigurat en la figura de Picasso.
El seu mètode, en Imitació del foc -com el de Picasso, com el d'Apollinaire, com el de Stravinsky- és el mimetisme, que suposa una permeabilitat davant del model o de l'obra admirada molt superior a la de l'artista tradicional. Una permeabilitat que requereix la identificació i que gairebé no és concebible sense un acte d'amor.        Imitació del foc va aparèixer just en el moment que calia per salvar-nos. Si aquesta obra, aparentement no engatjada, va servir-me i va servir una generació d'universitaris -la dels anyus quaranta- a desgrat de no contenir cap himne patriòtic, ni cap discurs polític, ni cap indicació doctrinal precisa, és perquè va molt més enllà de l'engatjament formulari o formulat, molt més enllà del discurs. És perquè, a causa del nou concepte de la identitat que el llibre involucra, a causa de l'expandiment de la personalitat i de la consciència que els poemes impliquen, suscita i exigeix unes estructures mentals i socials totalment oposades a les dels anys quaranta: la de la diversitat enfront del monolitisme, la de la llibertat enfront de la subjecció, la del gaudi enfront de la maceració.



Palau i Fabre, Josep. "Bartomeu Rosselló-Pòrcel, precursor", Bartomeu  Rosselló-Pòrcel i Blai Bonet. P.A.M., 2000.
"jo encara estava intern en un col.legi, l'Institut Tècnic Eulàlia, i el director n'era Bartomeu Oliver, un mallorquí, de Binissalem. Des de molt jove, als quinze anys, allà cantàvem el Virolai i La Balanguera, indistintament."
"una de les persones que més m'ha influït en el meu decantament envers la cultura catalana i la personalitat de Ramon Llull va ser mossèn Bartomeu Barceló, que era de Felanitx [...] Recordo que, en una excursió que vam fer a Tossa de Mar, se'm va posar al costat i no em va deixar de petja. Jo tenia més ganes d'anar amb les al.lotes, però vaig haver d'estar al costat de la sotana tota l'estona. Em va omplir el cap de Ramon Llull i... encara em dura. Dic que encara em dura perquè he traduït el Llibre d'Amic e Amat  al francès."
"Va sortir un altre article seu [de Rosselló-Pòrcel] a Mirador sobre els Jocs Florals, que era igualment devastador. Hi tracta la figura de Verdaguer -crec que no pas injustificadament-, dient que és un gran poeta que té uns pocs grans poemes, però que una gran part de la seva obra són rebles. Accepta que Verdaguer té una llengua molt viva, salva molts mots i té un sentit molt viu de l'idioma; però que, en el sentit estricte de la poesia, se'n salven molt poques coses."
"en el primer dels Nou poemes, ja hi ha una evocació del foc. [...] En aquest primer llibre de Rosselló, ja hi ha un poema dedicat a Carles Riba que, de fet, és el mestratge -a part del mestratge de formació de Gabriel Alomar- que hi pesa més."
A Imitació del foc "Com en tota l'obra de Rosselló, hi ha sons molt diversos, hi ha molt de conceptisme per influència de la poesia castellana (Góngora, Quevedo, Gracián...). Al seu costat, hi ha l'Escola Mallorquina, el neopopularisme -que en poemes com "Auca" es barreja amb el surrealisme-, el simbolisme, la poesia pura -que a través de Valéry passa a Riba i, d'aquest, a Rosselló- i algun accent del que podríem dir "poeta maleït" [com] aquell vers terrible que diu: "amb la por de morir tot sol en el carrer."
"Vull referir-me, finalment, a l'aspecte que em sembla més transcendent i que fa única la figura de Rosselló-Pòrcel: la seva diversitat. Ja he dit que hi ha poemes parnassians, simbolisme, neopopularisme, surrealisme, etc. Aquestes tendències són tantes i tan variades que desborden el quadre estricte de les tres seccions en les quals ell dividia el seu llibre. És aquí on Rosselló, sense adonar-se'n -o adonant-se'n, no ho sabem-, esdevé un poeta modern i s'anticipa als nostres temps. [...] Si ho mirem amb calma, amb l'esguard tradicional, l'evolució de Rosselló-Pòrcel és inversa a la que era considerada normal: un pinto, un músic o un poeta en els seus inicis titubeja, cerca la seva personalitat a través d'altres i acaba trobant la seva "veu", una "forma", uns "accents personals" que el fan inconfusible. En canvi, Rosselló-Pòrcel, a través de la seva obra, sembla que procedeixi al revés: és a dir, en el primer llibre, Nou poemes, hi ha un to que s'inicia, es consolida en el Quadern de sonets -entre el conceptisme i la poesia pura- i, de sobte, en Imitació del foc, tot això es trenca en mil bocins i apareixen tants de Rosselló-Pòrcels com poemes hi ha en el llibre. En això crec que és moderníssim. En el segle XX la nota més destacada de la modernitat és aquesta. [...] Picasso és la figura més representativa del segle a causa d'aquesta diversitat: cada etapa seva sembla que giri l'esquena a l'anterior i aleshores surt un Picasso completament diferent. Aquesta diversitat essencial no existia en la poesia catalana del seu temps. Aquesta va ésser i és la gran aportació de Rosselló-Pòrcel, allò que el fa per sempre un valor inqüestionable en la línia de la nostra lírica."

Palau i Fabre, Josep, "Bartomeu Rosselló-Pòrcel, profeta dels temps moderns", Serra d'or, maig1998
En Rosselló canvia el concepte d'identitat com un tot constant; edn pntura ja Miró i Picasso la canvien ,però no en literatura. "Les modificacions i les innovacions venturoses que trobàvem en l'obra de Foix, potser les úniques que feien presagiar o pressentir aquests canvis fonamentals, eren incompletes, perquè eren només intel.lectuals ("És per la ment que se m'obre natura"). En Foix no hi ha cor ni entranyes ni sexe, i per això no es contagià. Hem d'esperar l'arribada de Bartomeu Rosselló-Pòrcel per a veure acomplerta aquesta revolució."
"en Imitació del foc el plantejament s'ha transmutat, el poeta deixa anar la brida amb la qual semblava voler dominar els seus corsers i deixa que cada un d'ells emprengui el seu camí lliuremement, deixa que les divberses veus que el sol.liciten i les diverses influències que experimenta es donin lliure curs, des de la cançó popular fins a l'aventura surrealista, passant per una heteròclita escala de matisos i de preferències."
"ens deixa, molt ben estructurat i perfilat, el llibre de la poesia catalana moderna que trenca  del tot la concepció monolítica del jo i ens lliura la del jo diversificat, deintegrat, contradictori, que és el de l'home modern; que som nosaltres."
"era un llibre que al moment de la màximaq pressió opressora de la nostra identitat personal i col.lectiva ens parlava de la llibertat i de l'expandiment del jo, d'un jo fruint de totes les seves possibilitats en lloc d'encotillar-les. "
"en Imitació del foc jo trobava el que després, en una escala gegantinna, cercava i trobava en l'obra de Picasso: la diversitat essencial, que trobava també en Apollinaire, Stravinski, Lorca, i que em permetia ser del tot del meu temps. Benaurat Rosselló-Pòrcel."
  inici

Balaguer, Josep M. "Edició i estudi de" Bartomeu Rosselló-Pòrcel Imitació del foc, Barcelona, Ed. 62, 1991.
El símbol del foc. La tensió com a principi essencial
l'ús del símbol del foc n'implica d'altres de complementaris, oposats o que en són conseqüència, recurrents al llarg del llibre. Un dels més immediats és el de la parella llum-fosca, que servirà per expressar oposicions vida-mort, realitat-somni. (p.13) [...] Un símbol complementari és també el vent, que, present com la llum en els moments d'exaltació, suggereix la idea de moviment i alhora de vivificació del "foc" i tendeix a representar una mena de força vital [...] Tanmateix, el vent accelera la consumició del foc i, en alguns contextos, apareix com a nunci de destrucció i mort. [...] Aquesta relació simbòlica, com hem indicat, el que pretén és poder expressar una visió del món com a tensió. (p.14)
La relació jo-no jo. La recuperació i possessió del món
De la datació dels poemes d'Imitació del foc es dedueix que els quatre primers són "El captiu", "Castell de Bellver", "Fragment al camp" i "Només un arbre, a la vorera, porta..." [...] Els quatre tenen moltes coses en comú. Els que obren la segona part plantegen, a través de la utilització d'uns correlats del món natural, la relació jo - no-jo, i ho fan en uns termes força semblants d'exaltació, descoberta, recuperació, renaixement... (p. 15)
A "Fragment al camp", el correlat de la natura copsada en el seu moment d'exaltació, de renaixement en la primavera, se centra inicialment en tres elements que acaben esdevenint símbols que s'interfereixen: l'arbre, la primavera mateixa i l'ocell. [...] L'arbre relliga terra-cel, material-espiritual i serveix de símbol de l'home com a centre d'aquestes tensions. [...] La crida de la natura en el seu renaixement s'expressa a través del reclam de l'ocell, i la resposta del jo poètic és d'acceptació i de recerca, a partir de la tercera estrofa, de l'origen d'aquesta font secreta de vida que s'ha manifestat en l'entorn natural, simbolitzada en la "nua, donzella" del final de la primera part. La seva possessió és la que ha d'implicar una actitud davant del món que l'assumeixi com a constant renaixement i creixença, en oposició a la mort, a la negació del món. (p. 17)
L'home només pot prendre autoconsciència del seu ple existir a través de les "coses" i aquestes assoleixen la seva funció i dimensió a través d'ell. Però això només és possible des d'una actitud d'acostament a elles, de constant descoberta, de constant renaixement i retrobament; només així poden ser sentides com a font de vida i de satisfacció del jo i no de destrucció. (p. 18)
L'àngel i l'infant com a símbols del poeta
n'hi ha una sèrie, bàsicament de la tercera part, en què, sobre la base del que s'ha exposat en l'apartat anterior, apareix una caracterització de l'actitud que fa possible el sorgiment del poeta. Aquesta caracterització es fa a partir de dos símbols, els de l'àngel i l'infant, referents constants des del romanticisme en el tractament d'aquest tema. Significativament aquesta reflexió s'inicia amb "El captiu", cronològicament el primer poema del llibre.“pp. 21-22). [...] El jo poètic es descriu en els dos primers versos, en condicions d'afrontar la lluita i reclama la presència de l'Àngel en un espai que, si bé no és descrit encara com a nit, és "l'indret insegur / on cau el silenci de les cendres" i es formula en termes d'allunyament de la realitat, d'un món imprescindible, però que li és insuficient ("No em salvaran els vermells secrets, enfervorits"). Necessita l'Àngel, en darrer terme la poesia, per a "salvar-se" de l'esdevenir, la temporalitat i la contingència. D'aquí que els atributs de l'Àngel, "glavi", "crit esmolat", puguin ser entesos com la paraula poètica o, si més no, com els mecanismes de la consciència superadors de la contingència del quotidià. (23)
Els consells de l'Àngel s'inicien en el vers 14 i es distribueixen en dos blocs. Una de les coses que justifica la distribució són les dues designacions que dóna al poeta: "albatros", "nauxer". El primer remet a l'ocell baudelarià, símbol del poeta hàbil en l'espai de l'art, en els regnes de l'esperit, i ferit de mort en el quotidià [...]
 l'Àngel com a referent simbòlic; arribats a Rosselló, designa purament la capacitat de l'home -a través de la intel.ligència i de les formes d'organització de la realitat que ens dóna la cultura, cristal.litzades en formulacions lingüístiques- de classificar, ordenar, relacionar, en definitiva, essencialitzar i donar sentit genèric al que és particular i contingent. Per això el procés té una altra cara, mata la vida, destrueix l'experiència concreta. (23-24)
[el nauxer] té un sentit clar de l'home guiant l'aventura de la seva pròpia existència, motiu que apareix també en alguns poemes de la primera part del llibre. El consell de l'Àngel complementa l'anterior; si gràcies a ell pot viure en la realitat sense ser-ne arrossegat, no pot oblidar que la seva funció no és perdre's en les aparences i que la seva dimensió de poeta el converteix en diferent dels altres. (25)
El poeta canta "l'absència de llibertat" i la seva capacitat de governar "el furor incert de l'aire". Per tant, la falta de llibertat es genera com a conseqüència de la capacitat de domini del món, la possibilitat d'ordenació que la poesia li dóna; l'atzar, el desordre que suggeria l'alba se supera per la funció ordenadora del poeta. Però resulta que el que governa la realitat és designat com a "captiu". Ho és perquè, com hem vist abans, el seu jo depèn d'ella, de les "coses", i alhora del llenguatge, de la poesia; és això el que li dóna el domini sobre elles, allò que l'allibera l'empresona. Una vegada més el tractament d'un tema es resol en fórmules de tensió, d'oposició, de paradoxa. (26)
[reprodueix un poema de Rilke amb l'àngel a la p. 143. I l'albatros de Baudelaire a la p. 144]

l'altre símbol de referència que utilitza Rosselló a Imitació del foc per caracteritzar la figura del poeta és el de l'infant. Profusament usat en la poesia contemporània, té el seu origen en el mite romàntic de la innocència i arriba fins a Rilke o als surrealistes. El motiu de la infantesa com a edat que permet una forma de percepció meravellada i sempre nova de les coses, com ja hem analitzat, el planteja Rosselló de forma gairebé explícita, per primera vegada, al final de "Castell de Bellver". (27)
el poeta existeix com a tensió entre els factors que representen els símbols de l'Àngel i l'infant: com han explicat per totes bandes els poetes postsimbolistes, la poesia, com a formalització i essencialització del món i de la seva percepció sensible per part del jo, implica un procés de selecció de les dades de la consciència, d'abstracció i d'organització en el text, i això mata l'experiència, la fa diferent de la vida i, per tant, és la negació, però , com a contrapartida, no pot existir sense aquestes forces vitals, perquè neix d'un estat de consciència que fa veure al poeta el món sempre nou i ens dóna als lectors una visió renovada de les coses. I aquesta tensió, la poesia l'encarna com a manifestació particular d'un principi inherent al món i a l'existència. L'Àgnel i l'infant mútuament es combaten i del seu combat neix la poesia sempre nova i sempre igual a ella mateixa. (32-33)
L'estructura del llibre
["Fira encesa"] S'obre amb un conjunt que s'agrupa sota el títol de "Fira encesa", en el qual apareix un adjectiu procedent del camp semàntic del foc que qualifica un substantiu que designa la realitat en uns termes que connoten aquella visió meravellada, sempre nova, reclamada a "Castell de Bellver" i representada amb el símbol de l'infant. Així, en aquest apartat trobem el tractament d'una acumulació d'aspectes molt diversos de la realitat que, filtrats a través del llenguatge poètic, ens en donen una visió extraordinàriament vívida, mòbil, a vegades divertida i paròdica. (33) [...] Tot tendeix a aparèixer com un espectacle vist des de fora i expressat en un llenguatge en què, a diferència d'altres apartats, hi ha un clar preomini de la imatge per damunt del símbol. [...] És en aquesta part on la diversitat d'aspectes del món que es copsa poèticament dóna lloc a una major variació de fórmules i procediments estilístics. Rosselló aprofita elements de la tradició popular, del Barroc, de l'Avantguarda, etc. (34)
[la "Rosa secreta" del segon apartat] el moment en què tendeix a aparèixer descrita ja no és el de l'esfullament, sinó el de la desclosa. Així se'n privilegia una significació d'anunci i descoberta d'un secret amagat. (34) [...] Si en aquesta desclosa s'insinua el procés de creació constant que s'opera en la realitat, alhora esdevé símbol de l'acció de la paraula, il.luminant-la, creant-la constantment; la rosa en el seu moviment es converteix en símbol de les possibilitats latents de la paraula que el poeta ha de desenvolupar. [...] En definitiva, la rosa simbolitza alhora una realitat que ens mostra les seves significacions i la poesia que li atribueix sentit. (35)
En el títol de la tercera part trobem fosos dos dels símbols que hem analitzat anteriorment. Si en el primer i el tercer poemes de "Rosa secreta", els atributs i processos que la tradició literària i cultural han donat a l'arbre eren el que permetia la seva utilització com a símbol de l'home, en afegir-li una qualificació que deriva de l'àmbit simbòlic del foc ens apareix com a representació de la figura del poeta i, com ja hem vist, és precisament la reflexió sobre ell la que constitueix el nucli aglutinador d'"Arbre de flames". (35)
Síntesi de neopopularisme i d'altres models
En el cas de "L'amant enganyat" es tracta del gènere de l'albada que, d'origen popular, passa a al tradició culta trobadoresca i perviu en les dues tradicions. Un gènere que Rosselló transforma irònicament, perquè la dama no apareix, i l'avís del suposat guaita, en comptes de tenir la resposta de queixa per la separació dels amants, es converteix en comiat i queixa per l'engany. (51) Les claus constitueixen un dels tòpics de la temàtica amorosa de tradició popular i culta [símbol / o metàfora, com a Ràfols]
A "Dansa de la mort", com indica el títol, parteix de la suggestió del gènere d'origen medieval, del qual recull bàsicament tres coses: a) la forma dialogada entre la mort o el seu emissari i aquell qui s'ha d'emportar; b) entre els diferents personatges que apareixen per representar les diverses edats i condicions sempre hi ha el o la "jove"; c) de la doble significació del gènere, una explícita, la de lliçó moral davant de la proximitat de la mort, i l'altra , implícita, la que pot fer el receptor d'invitació al plaer i a l'aventura de l'existència, en recull i potencia només la darrera. (51) [els quatre versos finals] sintetitzen els dos tipus de queixes que acostumen a expressar els personatges cridats per la mort en el gènere que fa de referent d’aquest poema: la rapidesa amb què arriba i el que els obliga a abandonar. [...]
la mort és la “penyora de la faula”, el requisit de la vida. La condició per sortir del buit, del no-res, és el retorn al buit i al no-res.
[A “Dansa de la mort”, “el poeta, un jove estranger procedent de la matèria, sembla que es resigna a haver de pagar amb l’impost turístic de la mort -”la penyora de la faula”- l’interval de l’existència humana (“només em serà turment / el record de les fulles”) -el deute de la natura.” (Nadal, Antoni, “La mort i Rosselló-Pòrcel”, Estudis Baleàrics 64-65, Palma, Institut d’Estudis Baleàrics 2000). Salvador Espriu confirma l’ateisme de Rosselló-Pòrcel. Hi veiem Anaximandre: “Allò [apeiron= el que encara no ha rebut el límit] a què tots els estants deuen la seva existència és també allò a què retornen després de la seva destrucció segons la necessitat. I aquests estants es fan els uns als altres justícia i reparació de les seves injustícies segons l’ordre del temps”. Nietzsche, a L’origen de la tragèdia veu en aquest fragment d’Anaximandre l’afirmació que “tot devenir és una emancipació culpable respecte d l’ésser etern, una iniquitat que cal pagar amb la mort”.
Així la mort és un retorn a la font de la vida.]